Shangai Surprise

Tinc associat el nom de Shangai a diverses coses: a exotisme oriental, a una peli mala mala de la Madonna (totes les seves pelis són malas malas...), a temples i cases amb sostres de pagoda i mercats caòtics i ni una sola cara occidental. Una persona que m'aprecio molt i amb qui he treballat durant més d'un any, la Mela, ha marxat a viure-hi per un període de dos anys. Talment com els protes de l'anunci d'Estrella Damm que fan ara per la tele, però sense ser sòcia del Barça. Cada unes quantes setmanes ens envia una mena de diari de les seves experiències allà i a part de que estan escrits amb molta gràcia, descriuen situacions i paisatges difícils d'imaginar des d'aquí. Estic mirant de convèncer a la Mela perquè escrigui el seu propi blog, crec que les coses que explica superen l'interès que els seus amics hi podem tenir. En fi, que li vull posar fàcil preparant-li jo mateixa la plantilla, etc... Fent cerca de material gràfic, m'he trobat amb aquesta imatge. No, no és un dibuix, ni Photoshop ni res, és una foto del perfil del barri més nou de Shangai, el Pudong. Jo flipo.

Hello moto per nenes, nenes

El blog ha funcionat malament uns quants dies. Es veu que el contador de comentaris tenia un error de codi que impedia visualitzar els comentaris fets. Sí, d'acord que aquest blog no es caracteritza ni per la freqüència d'entrades noves ni tampoc per l'abundància de comentaris dels lectors, però per un qu hi ha, va i no es comptabilitza. Ara ja ho he arreglat, però aprofito per donar-li ressò i així de passada, vaig fent baixar la punyetera foto de la FNAC amb els potterians fanàtics (sí, d'acord, ja m'estic acabant el darrer Potter... però aquest no és el tema). El tema és l'ambigüitat sexual de la nova campanya de Motorola per als seus mòbils. Vegi's la foto d'encapçalament. Un usuari anònim m'ha fet veure que sembla que Motorola està obrint nou mercat. Primer va ser Versace per als homes homosexuals amb pasta i gust abarrocat. Després van venir Hugo Boss i Calvin Klein explotant l'arquetip de model acabat de sortir de La Factory de Warhol. I ara sembla que Motorola va del pal les nenes amb les nenes. La veritat és que no tinc cap comentari a fer, segur que si en fes algun seria molt poc interessant i segurament ni tan sols resultaria ingeniós, així que em callo. Però la foto queda guay, no?

HP i el misteri del Príncep

Dijous passat vaig sortir prou puntual de la feina i quan vaig arribar a Plaça Catalunya encara em sobraven deu minuts per la sortida del meu tren. No em vaig poder aguantar les morboses ganes de veure quina pinta tenia la FNAC minuts abans de que es posés a la venda el sisè llibre de Harry Potter. Vaig al·lucinar... en teniu un parell de fotos per jutjar la gentada que es va reunir. El més curiós és que estaven en silenci, com esperant en actitud solemnne, i molts portaven la bufanda de color mostassa i granat de Hogwarts. Flipant. Vaig haver de fer un esforç de determinació per marxar... Sense adonar-me'n se m'anava encomanat la sensació de "fan". Ja se sap que jo hi sóc propensa. Tres minuts més i hagués perdut el tren i comprat el llibre.

Hello moto...

Em caducaven la hòstia de punts del mòbil i me n'he comprat un de nou: porta càmara (fa fotos i vídeos), serveis multimèdia, mp3 i em fa les torrades al matí. La qualitat de les imatges és bastant dolenta i les torrades queden una mica massa fetes pel meu gust. Però "moto mola".

Sphere o els somnis de la raó

Ahir vaig veure per segona vegada Sphere (Barry Levinson, 1998), film basat en una novel·la de Michael Crichton. Més enllà de ser una pel·lícula entretinguda, amb una tensió ben portada que et manté atrapat a la trama fins el final, em sembla una reflexió extraordinàriament lúcida sobre el poder (auto)destructiu de la por humana, capaç de generar imatges de terror i crueltat que arriben a escapar-se del control de l'individuo que les genera. Al final de la pel·lícula els personatges protagonistes (un matemàtic, un psicòleg i una bioquímica), ments brillants, aconsegueixen desxifrar l'enigma que manté la tensió durant tota la pel·lícula. I l'explicació, la resposta, passa per la consciència de la seva pròpia incapacitat per formular desitjos positius a la "làmpada d'Aladí" que representa l'esfera. La por ho entel·la tot. Crec que amb senzillesa de haiku, Crichton formula una hipòtesi interessant sobre el funcionament de la naturalesa humana, la tirania de la por a la que està sotmesa la nostra existència i com el mecanisme de defensa més recurrent contra la por és generar destrucció. Tanmateix Crichton deixa una porta oberta a la capacitat d'esmena que pot tenir l'autoconsciència de la raó. [...] Un pensament m'ha portat a l'altre i he acabat pensant en els gravats de Goya: "El sueño de la razón produce monstruos".

¿Què coi mires?

Sovint, quan em poso la càmara davant dels ulls tinc la sensació de que tothom que tinc al voltant es gira i em mira. I pensen... "¿què coi mires?" i això m'incomoda bastant. Sobretot perquè la majoria de les vegades el que miro no té la més mínima importància. La clau està en com m'ho miro. I és això el que la gent realment vol preguntar... "¿quin coi de gràcia li trobes a un salvavides?"

Influència

Ja fa un mes que cada dia porto la càmera de fer fotos a sobre. L'obsessió de mirar i quedar-m'ho tot ha tornat amb força. Fa uns dies en parlava amb una amiga. Estàvem de viatge i en tres dies vaig fer unes 450 fotos. Les repassàvem al vespre i comentant-les en veu alta em vaig adonar de la constant. Les influències afloren quan estan madures. I crec que la de Lee Friedlander ha de ser la primera en ser confessada (per duradora).

"Normalment quan mires alguna cosa a la teva vida quotidiana, el cervell edita el que els teus ulls estan mirant de manera que puguis entendre la relació entre els plans i els reflexos dels miralls, perquè en puguis treure un sentit. Però el que Friedlander fa és permetre que la càmera enregistri exactament el que hi ha. Friedlander ens abandona a la tasca de desembrollar la imatge, com si fos un repte."

Lindsey Stewart

No puc estar més d'acord amb aquestes paraules sobre un dels meus cinc fotògrafs preferits.

Noves fotos

He penjat algunes fotos noves a la miscel·lània.

Feedburner

A partir d'avui està disponible l'enllaç Feedburner d'hidrant. Fins ara només disposava del RSS en format atom.xml que proporciona Blogger (que és el proveïdor de blogs amb el que faig {hidrant}). L'enllaç de Feedburner, a diferència del d'atom.xml, inclou les imatges que incrustem als posts. Per cert, per aquells de vosaltres que aquest post us soni a "chino" us recomano molt que si us ve de gust saber més sobre què és això del Feed, aquí alguns apunts que he anat recopilant d'aquí i d'allà.

¿Què és el sistema RSS? És un arxiu de distribució automàtica de continguts d'Internet, és una forma de veure les notícies sense necessitat d'utilitzar un navegador com Explorer, Mozilla, Netscape o Opera. ¿Què significa RSS? Les sigles corresponen a "Really Simple Syndication". Els documents RSS es diuen Feed i es fan amb una tecnologia XML. ¿Quin és la utilitat de Feed RSS? Permet accedir als llocs que distribuïxen informació, descarregar totes les actualitzacions i consultar-les fàcilment, evitant visitar cada lloc a la recerca d'eventuals canvis. ¿A qui li convé llegir Feed RSS? A les persones que habitualment visiten blogs, llocs d'informació o webs que s'actualitzen sovint (portals de diaris, ràdios, televisió, agències de notícies, revistes, etc). Amb Feed RSS s'accedeix a les actualitzacions de diversos llocs en forma simple i ràpida sense necessitat de visitar-los d'un en un. ¿Com es llegixen els Feed RSS? Per a llegir els continguts RSS, que estan en format XML, no s'utilitzen els navegadors normals, s'han d'usar els lectors News Aggregator (agregador per a notícies). Aquests lectors són més similars a un programa de correu electrònic que a un explorador. ¿Com s'utilitzen els programes "agregador"? Un lector de Feed RSS és un programa molt simple que s'utilitza com ho fa un client de correu electrònic. Es memoritzen els llocs que contenen documents en format XML (com fas amb els teus "favoritos" al navegador) que es desitgen consultar i s'obtindrà la selecció de les últimes actualitzacions d'ells. Per cada actualització s'obtindrà una nova línia, com els correus electrònics de la safata d'entrada. ¿Com puc aconseguir un programa "agregador"? La darrera versió del navegador Firefox (1.5) (navegador que recomano molt i molt) ja el porta incorporat, i les darreres notícies són que la pròxima versió de (odiós) Explorer també en portarà. Però com deia, pots descarregar-te diferents programes gratuits. Jo faig servir Feedreader que és el primer que vaig trobar. Va prou bé, però probablement n'hi ha de millor. Si hi ha algun usuari de Mac que vulgui fer aportacions sobre software apropiat... feel free ;)

Sonsònia

Troballa desconcertant dins del camp semàntic de "so" al Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Dic desconcertant per la relació amb la samfaina.

Reptes?

Molta gent fa Sudokus (o Sodokus) al tren, al metro, esmorzant, a les sales d'espera, als boxes dels circuits de Fórmula 1... Fins i tot, aquestes festes vaig rebre una nadala electrònica d'un proveïdor que incloia un programa descarregable per generar Sudokus. Molt original. I jo confesso que tinc un generador de Sudokus al meu Pocket PC . I sí, val, és entretingut, hi he jugat. Però a la curta o a la llarga te n'adones de que no té cap gràcia. Posa't a fer-ne un i, en més o menys estona, el trindràs resolt. No hi ha cap algoritme, cap càlcul a fer. Són números, però podrien ser fruites com a les màquines escurabutxaques o taques de colors. És un trencaclosques disfressat d'equació. Fes-me cas: si vols reptes mentals, passa't al cub de Rubik. O si pots camelar-te a algú, als escacs. I si el que vols és patir de veritat... a l'Otel·lo/Reversi.

Saludar

saludar

[s. XIV; del ll. salutare, íd., der. de salus, -utis 'salut'] v tr 1 1 Adreçar a algú paraules o un gest convinguts pel costum, que expressen auguris, afecte, respecte, especialment quan hom l'encontra, l'escomet o se n'acomiada. Saludar militarment.

Gran Diccionari de la Llengua Catalana

Jo saludo dient: "hola", "hia", "ei", "bona tarda", "adéu", "cordialment", "fins aviat". És clar que també conenc a gent que saluda dient "salut" i fet l'anàlisi tonto anterior (saludar=d, m'acaba semblant el més adient. Però no crec que jo m'arribi a acostumar. Això sí, si estornudes, et diré "salut".

Dylan Ebdus (2)

Jonathan Lethem ha estat un escriptor etiquetat com a autor de gènere, de ciència ficció, al menys fins que va publicar Huérfanos de Brooklyn (Motherless Brookyln, 1999) i La fortaleza de la soledad (The Fortress of Solitude, 2003). Dins de la la comercialment anomenda Next Generation nord-americana Lethem ocupa un espai secundari. Les seves dues primeres novel·les em van entusiasmar: profundes, divertides i de no més de 250 pàgines. Però està clar que el next-generacionisme se li ha pujat al cap i ha decidit fer com els seus col·legues de grup de màrqueting: escriure una novel·la de més de 600 pàgines quan només en necessitava 300. La Next-Generation apadrina noms com David Foster-Wallace (pedant inaguantable), Jonathan Franzen (segurament el que té el cap més ben moblat i que ha vist mooolt de Woddy Allen), Jeffrey Eugenides (el poeta que vingué del sud), Chuck Palahniuk (el més nihilista i el meu preferit) i Breat Easton-Ellis ("la canción del verano" del 1986), entre molts d'altres. Excepte els dos darrers, els altres tots han escrit novel·les monumentals, èpiques i denses. Sota el meu punt de vista, a Lethem no li ha sortit bé. Una decepció. Però no se de què m'estranyo, vivint en l'època dels DVD's amb continguts addicionals, els muntatges del director, els "cameos" mai vistos i hores extres de preses falses. ¿Qui havia dit que el tamany (o la llargada) no importa?

Oio!

Pot ser que arribis aquí perquè la Lopesita t'ha enviat un correu: merci!

El tetris

Avui, quan ja estava desperta però no havia posat els peus a terra, estava ruminat com m'anava a organitzar el darrer dia de (dilatades) vacances. I m'he adonat de que m'organitzo com si estigués jugant al Tetris: fent encaixar peces l'una amb l'altra, sense deixar que quedi cap espai buit, cap interstici... Potser hi hauria de rumiar una mica més sobre això... Vull dir que no se si m'agrada la idea de que tot estigui tant encaixat. Millor dit, que no aconsegueixo quedar-me tan tranquil·la si la cosa no està a nivell Tetris-ultraràpid-pantalla 54...

Diumenge (+)

Tinc certa incontinència d'HTML; no puc evitar anar fent proves. El cervellet excitat de Lopesita viu en un chip des de fa dies. Tot per culpa d'aquesta idea inconcreta del blog, la bitàcora, el diari o el no-se-que-diantre-dir, però tot i això aquí estic. Buff...

Diumenge

Estrelles

De vegades passa, que et poses a repassar llibretes i trobes coses. Aquí en va una de fa un any i mig. Estiu del 2004, la 2, un documental a mitges. Una gran antena parabòlica que serveix al govern nordamericà per escoltar el cosmos. Es busquen bàsicament rastres de vida extraterrestre però de passada es poden resseguir els ecos del big-bang, o conèixer l'activitat d'una estrella extingida fa segles. Escoltar el cosmos és escoltar el passat. Escoltar el cosmos és percebre el cosmos desplegat en el temps. El so és terriblement lent en comparació a la llum. Però el so succeeix en el temps. Recollida de dades. Filtres. Voilà. Crèdits del documental, i aleshores: l'autèntic objecte obscur: el so de les estrelles. Ritmic però no. Suau però no. Pautat però no. Agost, nit, moto. Miro el cel dins la sordesa del casc. Punts, estrelles i recordo el documental. Ara que tinc la imatge contaminada pel brogit esmorteit de la moto, se m'acut substituïr-la pel brogit de les estrelles. A arrel d'aquestes idees i per seguir investigant i pensant, vaig llegir La Historia del Tiempo de Stephen W. Hawking i Dune de Frank Herbert.

La infància

— Mi infancia... —dije con cautela, eligiendo cada palabra.— La infancia es la única época de mi vida... hum... no abrumada por la infancia.

Dylan Ebdus

Dylan Ebdus

Començo l'any reseguint la història de Dylan Ebdus. És el protagonista de La fortaleza de la soledad (The Fortress of Solitude, 2003) de Jonathan Lethem. Lethem construeix fantàstics personatges "nen". Ho constato des de que vaig llegir Paisaje con muchacha (Girl in a Landscape, 1998) . La infància i l'adolescènciasón estats nebulosos, feixucs i densos com si ja suportessin el pes dels anys que vindran. Ordenats amb meticulositats i rareses que els adults hem oblidat. Hi veig la complexitat de la infància en sí mateixa i la difícil relació entre aquesta i l'etapa adulta. La cosa també va de binomis com a Cuando Alice se subió a la mesa (As She Climbed Across the Table, 1997). Relacions que oprimeixen als seus membres. Els personatges estan atrapats en relacions binòmiques, condemnats al fracàs que suposa mantenir una relació que els ailla del món. Els persontatges viuen una mena d'adicció a la relació, una adicció a l'autocompadiment, una adicció al fracàs.