Chuck Palahniuk, Rant

Adrenalina, sotregada, consternació, incredulitat, ciència-ficció, un estrip. Perfecte. De nou.

Editorial: Mondadori
Lloc: Barcelona
Any d’edició: 2008
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-397-2087-4

Orhan Pamuk, El castell blanc

[...] 197 pàgines? només? vaig pensar que eren 721.

Traducció: Carles Miró
Editorial: L'eclèctica
Lloc: Valls
Any d’edició: 2007
Pàgines: 197
ISBN: 978-84-9824-198-3

Hugh Laurie, Un nit bestial (The Gun Seller)

M'hagués estimat més que haguéssin fet servir una traducció del títol més fidel a l'original. Porta a menys malentesos. A part, tot i l'any de la publicació original (1996), fa massa tuf a "House". I no hi tinc res en contra del House... simplement trobar-me fotocòpies de persontages m'avorreix.

Traducció: Marta Pera
Editorial: Columna
Lloc: Barcelona
Any d’edició: 2006
Pàgines: 412
ISBN: 978-84-664-0775-5

16.30 h.

Shangai Surprise

Tinc associat el nom de Shangai a diverses coses: a exotisme oriental, a una peli mala mala de la Madonna (totes les seves pelis són malas malas...), a temples i cases amb sostres de pagoda i mercats caòtics i ni una sola cara occidental. Una persona que m'aprecio molt i amb qui he treballat durant més d'un any, la Mela, ha marxat a viure-hi per un període de dos anys. Talment com els protes de l'anunci d'Estrella Damm que fan ara per la tele, però sense ser sòcia del Barça. Cada unes quantes setmanes ens envia una mena de diari de les seves experiències allà i a part de que estan escrits amb molta gràcia, descriuen situacions i paisatges difícils d'imaginar des d'aquí. Estic mirant de convèncer a la Mela perquè escrigui el seu propi blog, crec que les coses que explica superen l'interès que els seus amics hi podem tenir. En fi, que li vull posar fàcil preparant-li jo mateixa la plantilla, etc... Fent cerca de material gràfic, m'he trobat amb aquesta imatge. No, no és un dibuix, ni Photoshop ni res, és una foto del perfil del barri més nou de Shangai, el Pudong. Jo flipo.

Hello moto per nenes, nenes

El blog ha funcionat malament uns quants dies. Es veu que el contador de comentaris tenia un error de codi que impedia visualitzar els comentaris fets. Sí, d'acord que aquest blog no es caracteritza ni per la freqüència d'entrades noves ni tampoc per l'abundància de comentaris dels lectors, però per un qu hi ha, va i no es comptabilitza. Ara ja ho he arreglat, però aprofito per donar-li ressò i així de passada, vaig fent baixar la punyetera foto de la FNAC amb els potterians fanàtics (sí, d'acord, ja m'estic acabant el darrer Potter... però aquest no és el tema). El tema és l'ambigüitat sexual de la nova campanya de Motorola per als seus mòbils. Vegi's la foto d'encapçalament. Un usuari anònim m'ha fet veure que sembla que Motorola està obrint nou mercat. Primer va ser Versace per als homes homosexuals amb pasta i gust abarrocat. Després van venir Hugo Boss i Calvin Klein explotant l'arquetip de model acabat de sortir de La Factory de Warhol. I ara sembla que Motorola va del pal les nenes amb les nenes. La veritat és que no tinc cap comentari a fer, segur que si en fes algun seria molt poc interessant i segurament ni tan sols resultaria ingeniós, així que em callo. Però la foto queda guay, no?

HP i el misteri del Príncep

Dijous passat vaig sortir prou puntual de la feina i quan vaig arribar a Plaça Catalunya encara em sobraven deu minuts per la sortida del meu tren. No em vaig poder aguantar les morboses ganes de veure quina pinta tenia la FNAC minuts abans de que es posés a la venda el sisè llibre de Harry Potter. Vaig al·lucinar... en teniu un parell de fotos per jutjar la gentada que es va reunir. El més curiós és que estaven en silenci, com esperant en actitud solemnne, i molts portaven la bufanda de color mostassa i granat de Hogwarts. Flipant. Vaig haver de fer un esforç de determinació per marxar... Sense adonar-me'n se m'anava encomanat la sensació de "fan". Ja se sap que jo hi sóc propensa. Tres minuts més i hagués perdut el tren i comprat el llibre.

Hello moto...

Em caducaven la hòstia de punts del mòbil i me n'he comprat un de nou: porta càmara (fa fotos i vídeos), serveis multimèdia, mp3 i em fa les torrades al matí. La qualitat de les imatges és bastant dolenta i les torrades queden una mica massa fetes pel meu gust. Però "moto mola".

Sphere o els somnis de la raó

Ahir vaig veure per segona vegada Sphere (Barry Levinson, 1998), film basat en una novel·la de Michael Crichton. Més enllà de ser una pel·lícula entretinguda, amb una tensió ben portada que et manté atrapat a la trama fins el final, em sembla una reflexió extraordinàriament lúcida sobre el poder (auto)destructiu de la por humana, capaç de generar imatges de terror i crueltat que arriben a escapar-se del control de l'individuo que les genera. Al final de la pel·lícula els personatges protagonistes (un matemàtic, un psicòleg i una bioquímica), ments brillants, aconsegueixen desxifrar l'enigma que manté la tensió durant tota la pel·lícula. I l'explicació, la resposta, passa per la consciència de la seva pròpia incapacitat per formular desitjos positius a la "làmpada d'Aladí" que representa l'esfera. La por ho entel·la tot. Crec que amb senzillesa de haiku, Crichton formula una hipòtesi interessant sobre el funcionament de la naturalesa humana, la tirania de la por a la que està sotmesa la nostra existència i com el mecanisme de defensa més recurrent contra la por és generar destrucció. Tanmateix Crichton deixa una porta oberta a la capacitat d'esmena que pot tenir l'autoconsciència de la raó. [...] Un pensament m'ha portat a l'altre i he acabat pensant en els gravats de Goya: "El sueño de la razón produce monstruos".

¿Què coi mires?

Sovint, quan em poso la càmara davant dels ulls tinc la sensació de que tothom que tinc al voltant es gira i em mira. I pensen... "¿què coi mires?" i això m'incomoda bastant. Sobretot perquè la majoria de les vegades el que miro no té la més mínima importància. La clau està en com m'ho miro. I és això el que la gent realment vol preguntar... "¿quin coi de gràcia li trobes a un salvavides?"

Influència

Ja fa un mes que cada dia porto la càmera de fer fotos a sobre. L'obsessió de mirar i quedar-m'ho tot ha tornat amb força. Fa uns dies en parlava amb una amiga. Estàvem de viatge i en tres dies vaig fer unes 450 fotos. Les repassàvem al vespre i comentant-les en veu alta em vaig adonar de la constant. Les influències afloren quan estan madures. I crec que la de Lee Friedlander ha de ser la primera en ser confessada (per duradora).

"Normalment quan mires alguna cosa a la teva vida quotidiana, el cervell edita el que els teus ulls estan mirant de manera que puguis entendre la relació entre els plans i els reflexos dels miralls, perquè en puguis treure un sentit. Però el que Friedlander fa és permetre que la càmera enregistri exactament el que hi ha. Friedlander ens abandona a la tasca de desembrollar la imatge, com si fos un repte."

Lindsey Stewart

No puc estar més d'acord amb aquestes paraules sobre un dels meus cinc fotògrafs preferits.

Noves fotos

He penjat algunes fotos noves a la miscel·lània.