HP i el misteri del Príncep

Dijous passat vaig sortir prou puntual de la feina i quan vaig arribar a Plaça Catalunya encara em sobraven deu minuts per la sortida del meu tren. No em vaig poder aguantar les morboses ganes de veure quina pinta tenia la FNAC minuts abans de que es posés a la venda el sisè llibre de Harry Potter. Vaig al·lucinar... en teniu un parell de fotos per jutjar la gentada que es va reunir. El més curiós és que estaven en silenci, com esperant en actitud solemnne, i molts portaven la bufanda de color mostassa i granat de Hogwarts. Flipant. Vaig haver de fer un esforç de determinació per marxar... Sense adonar-me'n se m'anava encomanat la sensació de "fan". Ja se sap que jo hi sóc propensa. Tres minuts més i hagués perdut el tren i comprat el llibre.

Hello moto...

Em caducaven la hòstia de punts del mòbil i me n'he comprat un de nou: porta càmara (fa fotos i vídeos), serveis multimèdia, mp3 i em fa les torrades al matí. La qualitat de les imatges és bastant dolenta i les torrades queden una mica massa fetes pel meu gust. Però "moto mola".

Sphere o els somnis de la raó

Ahir vaig veure per segona vegada Sphere (Barry Levinson, 1998), film basat en una novel·la de Michael Crichton. Més enllà de ser una pel·lícula entretinguda, amb una tensió ben portada que et manté atrapat a la trama fins el final, em sembla una reflexió extraordinàriament lúcida sobre el poder (auto)destructiu de la por humana, capaç de generar imatges de terror i crueltat que arriben a escapar-se del control de l'individuo que les genera. Al final de la pel·lícula els personatges protagonistes (un matemàtic, un psicòleg i una bioquímica), ments brillants, aconsegueixen desxifrar l'enigma que manté la tensió durant tota la pel·lícula. I l'explicació, la resposta, passa per la consciència de la seva pròpia incapacitat per formular desitjos positius a la "làmpada d'Aladí" que representa l'esfera. La por ho entel·la tot. Crec que amb senzillesa de haiku, Crichton formula una hipòtesi interessant sobre el funcionament de la naturalesa humana, la tirania de la por a la que està sotmesa la nostra existència i com el mecanisme de defensa més recurrent contra la por és generar destrucció. Tanmateix Crichton deixa una porta oberta a la capacitat d'esmena que pot tenir l'autoconsciència de la raó. [...] Un pensament m'ha portat a l'altre i he acabat pensant en els gravats de Goya: "El sueño de la razón produce monstruos".

¿Què coi mires?

Sovint, quan em poso la càmara davant dels ulls tinc la sensació de que tothom que tinc al voltant es gira i em mira. I pensen... "¿què coi mires?" i això m'incomoda bastant. Sobretot perquè la majoria de les vegades el que miro no té la més mínima importància. La clau està en com m'ho miro. I és això el que la gent realment vol preguntar... "¿quin coi de gràcia li trobes a un salvavides?"

Influència

Ja fa un mes que cada dia porto la càmera de fer fotos a sobre. L'obsessió de mirar i quedar-m'ho tot ha tornat amb força. Fa uns dies en parlava amb una amiga. Estàvem de viatge i en tres dies vaig fer unes 450 fotos. Les repassàvem al vespre i comentant-les en veu alta em vaig adonar de la constant. Les influències afloren quan estan madures. I crec que la de Lee Friedlander ha de ser la primera en ser confessada (per duradora).

"Normalment quan mires alguna cosa a la teva vida quotidiana, el cervell edita el que els teus ulls estan mirant de manera que puguis entendre la relació entre els plans i els reflexos dels miralls, perquè en puguis treure un sentit. Però el que Friedlander fa és permetre que la càmera enregistri exactament el que hi ha. Friedlander ens abandona a la tasca de desembrollar la imatge, com si fos un repte."

Lindsey Stewart

No puc estar més d'acord amb aquestes paraules sobre un dels meus cinc fotògrafs preferits.

Noves fotos

He penjat algunes fotos noves a la miscel·lània.